colombia2

Si haguéssim de descriure la nostra estada a Colòmbia amb una paraula seria impossible, perquè realment són molts els moments, pensaments, reflexions, records i aprenentatges que ens venen al cap quan recordem la nostra estada, no es pot resumir en poques paraules.

Ara fa una mica més de 6 mesos, vam rebre la trucada que marcava l’inici de la nostra aventura, la trucada que confirmava que teníem la oportunitat de viure una experiència que prometia ser genial. Ens van confirmar que sí, que érem les dues persones becades per participar en les Estades Solidàries 2015, el programa que posa en marxa cada any la Regidora de Cooperació de l’Ajuntament d’Alella per fer arribar experiències i realitats més a prop de tots els ciutadans/es d’Alella.

Allò era només l’inici de tot el que ens quedava per viure, i poc a poc ens van anar explicant els detalls i objectius de la nostra estada: es tractava d’un viatge a Colòmbia, a la regió del Meta, on ens aproparíem a la vida dels camperols i camperoles en el marc del conflicte bèl·lic que fa més de 60 anys que pateixen. De la mà de l’Associació Catalana per la Pau (ACP), el projecte en el qual es va decidir formar part va ser l’anomenat “Càmera en mà” que consistia en submergir-nos durant tres setmanes, mitjançant una entitat de defensa dels drets humans de Colòmbia (DHOC) i una organització d’acompanyament internacional IAP (Internacional Action for Peace), a la realitat colombiana amb l’objectiu de realitzar diverses entrevistes, entrar en contacte i aproximar-nos a la comunitat camperola per a fer un vídeo de difusió i sensibilització de la situació en què es troba Colòmbia. Després de d’unes quantes setmanes de formacions i pràctiques de gravació, i un cop situades en el context del país, ja ho teníem tot a punt per marxar cap a terreny, a viure en primera persona tot allò que ens havien explicat.

Vam arribar a Colòmbia, amb les motxilles plenes de nervis, il·lusió, ganes d’aprendre coses i mil preguntes voltant pel cap, i allà ens van rebre amb els braços oberts. Els membres de IAP que ens van acompanyar, el Miguel i la Natàlia, i tot el personal de DHOC van facilitar la nostra adaptació al país i a la manera de fer colombiana, i es van mostrar en tot moment disposats/des a col·laborar en tot el nostre viatge.

colombia5

Foto de la vereda de El Castillo.

colombia4

Arribar a la gran ciutat, Bogotá, va ser un primer canvi molt fort, però res comparable amb el que va suposar viatjar fins a la regió, el Meta, on l’entorn és totalment rural i la diferència amb les zones urbanes és abismal. Introduir-nos a la regió va ser, en alguns moments, difícil, tens i, vam poder comprovar que tot allò que ens havien explicat i que tan lluny ens quedava, era cert i real. Observar la gran presència de les forces policials i l’exèrcit en totes les “veredas” (pobles), escoltar els relats d’històries i vivències dels camperols i camperoles, i poder presenciar els efectes del conflicte i les violacions de Drets Humans va fer que ens sorgissin reflexions, dubtes i moltes contradiccions internes, que van fer molt més intens cada un dels moments viscuts.

A mesura que anàvem fent les entrevistes ens sentíem més còmodes, intuíem millor quines preguntes calia fer en cada moment, i ens anàvem atrevint, poc a poc, a preguntar allò que teníem entre els nostres pensaments; així ens vam apropar molt a la comunitat camperola i al context en el que es troben. Vam poder entrevistar a camperols/les, a líders d’organitzacions defensores de Drets Humans (alguns d’ells/elles amb processos judicials oberts), a dones que encapçalen organitzacions de lluita feminista, joves compromesos/es amb el canvi i el conflicte colombià, advocats/des que treballen perquè les violacions als Drets Humans no quedin impunes i altres persones vinculades amb la realitat i la lluita del país. Tenir la oportunitat de parlar amb totes aquestes persones va enriquir la nostra perspectiva i va fer que entenguéssim millor el context.

colombia1

Foto de tot l’equip amb el que vam començar el viatge, (d’esquerra a dreta i de dalt a baix): Miguel i Natàlia, membres de IAP, Irene Mayol, Paula Montero, Berta Mora i Marta Garcia

Una situació que ens va tocar molt de prop, i que creiem que cal destacar com a clar exemple del que significa la lluita pels Drets Humans a Colòmbia, va ser la del president de DHOC, la organització que ens va rebre i ens va guiar per tota la regió del Meta, el senyor Esmer Montilla i tres companys més, que van ser detinguts dos dies abans de la nostra arribada. Van ser acusats falsament d’una sèrie de delictes i són, a dia d’avui, a la presó fins que no se celebri el judici. Aquesta situació que vam poder viure des de primera línia, ens va demostrar que la situació allà no és fàcil i que qui defensa determinats principis i valors a vegades acaba pagant conseqüències totalment injustes, però també vam entendre que això no és motiu suficient per no seguir lluitant per allò que és just i digne, i per sort, això la comunitat camperola colombiana ho té molt clar.

El temps va passar molt ràpid, i tres setmanes ens van semblar tan sols tres dies, per la intensitat i l’autenticitat d’allò que ens estava passant; quan ja ens sentíem a gust en aquell entorn i començàvem a connectar amb aquella realitat, tocava marxar i començar a digerir tot allò que havíem viscut. Vam marxar de Colòmbia amb la motxilla molt més plena que a la nostra arribada, i és que tot el que vam aprendre i vam viure durant aquelles tres setmanes havia arribat a remoure moltes coses dins nostre.

Un cop a casa altra vegada i amb la calma de qui ja ha reflexionat i paït tot allò viscut, totes dues coincidim en afirmar que ha sigut una gran experiència, que ens ha obert els ulls i la ment en molts aspectes, hem pres consciència d’una realitat que ens queda molt més a prop del que ens pensem i que sovint és més semblant a la nostra del que ens agradaria. Ens emportem de Colòmbia molts bons records, grans reflexions i unes quantes lliçons, consells i opinions d’una comunitat que encara té moltes coses a dir. Estem molt contentes i agraïdes d’haver pogut ser part d’aquestes Estades Solidàries i animem a tothom qui pugui, a no desaprofitar la oportunitat de conèixer i aprendre molt d’altres comunitats i d’altres cultures. Creiem que és molt positiu, i ara més que mai, agafar consciència per mirar-nos amb esperit crític tot el que ens envolta, tot el que passa i reflexionar sobre el paper que hi tenim nosaltres.

Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata”

Los nadies, Eduardo Galeano

colombia3

Foto d’una assemblea de campperols/es en la que vam gravar opinions i vivències.

colombia6

Foto d’una de les sessions de formació dels camperols/es en la que vam assistir per gravar-ne algunes parts.