Text, fotografia i il.lustracions per Raquel Valenzuela. Brigadista a Palestina. Agost 2017

Quan miro enrere i recordo les meves Brigades, un regust agredolç envolta aquestes tres setmanes a Palestina (on vaig fer la Brigada) i Israel (omnipresent en Palestina i on vaig passar els quatre últims dies). La contraposició constant entre dos mons tan diferents, o més aviat tres, tenint en compte el meu propi. Caldrien moltes planes per explicar tot el context sociohistòric, i ni tan sols podria fer una aproximació fidedigna. Així doncs, em centraré en el meu viatge, les meves sensacions i la meva visió a través del pas pels dos territoris i les contradiccions culturals que ha anat tenint.

Palestina: Vida. Llum. Esperança.

Il.lustració de Raquel Valenzuela realitzada durant la Brigada a Palestina

Vaig estar dues setmanes a Palestina amb la Brigada organitzada per Associació Catalana per la Pau – ACP i la contrapart, Palestinian Farmers Unión – PFU, conformada per 6 dones, fent un documental sobre dones a Palestina.

El primer dia el vam passar a Jerusalem, en recórrer aquells carrers la Ciutat Vella, els diferents barris, amb palestins, jueus ortodoxos i turistes, vaig tenir la sensació de trobar-me en un parc temàtic on tot sembla exageradament irreal. Una mescla de perplexitat i eufòria de l’inici de la nostra aventura em van posseir aquelles primeres hores.

Creuar a Cisjordània va ser fàcil, no ens van parar al “checkpoint”. De fet mai ens van parar a cap checkpoint. Vam tenir sort. Ramallah, capital política de Cisjordània, és un altre món. Una ciutat força oberta, moderna i plena de colors, sorolls i coses a fer. Les persones són amables i molt generoses, fins al punt d’anar pel carrer i ser convidades a un casament. A nosaltres, desconegudes, blanques i occidentals. Vam ser el centre momentani d’atenció i, fins i tot, ens van deixar ballar amb els homes. Quin privilegi més estrany, totes les dones allà a dalt mirant, i nosaltres ballant a la pista amb els homes i nens. Contradictori.

El viatge per Cisjordània continua, anem a un poblet comunista, on ens reben amb els braços oberts. Aquí les coses ja no són tan modernes, de fet, anem a dos casaments més i veiem les diferències. Ara ja no ens deixen ballar amb els homes, ens hem de quedar amb les dones mirant, des de dalt, com els homes ballen, mengen i s’ho passen bé. Intentem entendre-ho, però el nostre etnocentrisme ens cega, perquè no ho podem celebrar junts homes i dones?

Seguim coneixent territori, i visitem la Palestinian Women Developing Center que està situada a la ciutat de Tulkarem. Una de les dones ens explica com va ser abusada per l’home amb el qual la van fer casar i, com, gràcies a l’associació, es va poder separar i pot valdre’s per si mateixa. Tot i que ens ho explica en àrab i ens ho van traduint de tant en tant, podem entendre el seu patiment. Malauradament, això passa a tot arreu…

Continuem viatjant i coneixent racons màgics, prenent cafès especiats, dolços encisadors, falàfels i hummus per esmorzar, el jardí màgic de Mona… Arribem a un poble on ens trobem amb la Qabalan’s Women Cooperative, i per primer cop, ens quedem a soles només amb dones. Hi ha dones de tot tipus, joves que estudien i volen treballar o joves que volen casar-se i quedar-se a casa cuidant dels fills, dones més grans amb estudis universitaris, altres que s’han quedat viudes i són el pilar de la casa, o les solteres que són divertides i esbojarrades… Dones diverses, com nosaltres. Al saló de la Fàtima prenem te, ballem, ens expliquem les nostres vides, riem i percebo aquesta sensació de sororitat. Jo, que mesurava les seves opressions amb el vel que porten al cap, me n’adono del vel que porto jo als ulls. Me’l trec, i ens veig a totes. Aquest moment revelador m’emociona i m’omple, de nou, de contradiccions. Fins a quin punt el nostre etnocentrisme no ens deixa veure més enllà de la seva vestimenta, de la seva religió? Per què mesurem el seu feminisme comparant-lo al nostre?

Seguim viatjant, coneixent i entrevistant dones fortes, joves, grans, tradicionals i modernes. Són les mares dels palestins i palestines que seguiran lluitant amb la seva resistència pacífica. Perquè la seva arma és la força del poble, dels seus fills, la prole.

Les Brigades van acabant, i anem a la ciutat més contradictòria de tot el territori; Hebron, on sento, per primer cop al viatge, por per la meva vida. Una ciutat palestina, on el centre està ocupat per colons i militars israelians. Allà vivim la situació més surrealista, passejant pels carrers deserts de l’antic mercat, on nosaltres, turistes, podem entrar, però no els veïns palestins. Som observades amb recel pels colons que allà viuen, els que van fer fora als palestins i viuen a les seves cases. És dissabte, Sàbat, el dia sagrat dels jueus i no poden ni tocar el seu telèfon mòbil. Ens trobem una visita guiada per jueus a la part ocupada a la tomba dels patriarques, tota envoltada de militars molt joves armats de cap a peus amb metralletes i bazuques. Han de protegir als colons dels palestins perillosos, que poden llençar, si de cas, una pedra. Toquen a un militar per persona del tour, i nosaltres allà, en mig… Sentim por perquè no ens sentim protegides per aquests joves armats, tot el contrari, ja que estem a la banda del seu enemic.

Terror. Mort. Foscor. Israel.

Les Brigades s’acaben i ens dirigim a Haiffa, territori israelià, on passarem la darrera nit juntes. Al Sàbat es paralitza tot Israel, no hi ha transport públic, i ens costa molt arribar al nostre destí. Finalment arribem a una ciutat neta, plena de jardins, llums, turistes, restaurants cars. Hem tornat a Europa a través d’un portal màgic? No, això és Israel, un “oasi” d’occident a orient.

L’endemà en  haver finalitzat la Brigada de l’ACP, les meves companyes  de Brigada tornen a Barcelona. Jo em quedo uns dies sola, ja que vull conèixer l’altra part del conflicte des de dins. Visitant la medina d’Akkre, habitada per palestins del 48, veig aquesta contraposició amb els meus ulls. Famílies àrabs i famílies de jueves a la platja, cadascú amb els seus costums, i penso, tant de bo poguessin conviure pacíficament… Una sensació d’esperança recupera el meu cor, però en tornar a Haiffa em sorprèn per un gran grup de militars desfilant pel carrer, se’m gela la sang, desperto del meu somni i prenc consciència d’on sóc, Israel, el país ultramilitaritzat. Vaig coneixent a gent, però mai dic d’on vinc ni que he fet a Palestina. Vaig amb por, i em refugio en l’anonimat del viatger.

Viatjo a Tel Aviv, on dormiré en l’apartament d’una noia. Sembla oberta. Una nit m’explica que va créixer a un assentament a prop de Ramallah. Segons ella fa uns anys van estar en guerra, els palestins els van atacar amb míssils i per això el seu gos té por sempre. Justifica el servei militar com una qüestió inamovible “som un país nou, hem de participar tots. Hem de retornar el que l’estat ens dóna, si no fas el servei militar, has de fer un servei cívic”, que és el que va fer ella. Em moro de ganes de dir-li com viuen els palestins al camp de refugiats Daesha, o les humiliants detencions que molts pateixen, o el seu pas per les presons israelianes on els seus familiars no poden visitar-los durant anys. Em mossego la llengua, escolto amb curiositat i en descord, amb un munt de contradiccions que em remouen la panxa. Em sento com si fos una espia, envoltada d’enemics, alerta, ja que qualsevol moment em poden descobrir…

Quedo amb un conegut, quan era més jove estava molt ficat en moviments antisionistes. Li pregunto sobre el servei militar, em diu dura tres anys pels homes, i dos per les dones, elles poden evitar-ho per motius religiosos. Ells, si no el volen fer, van a la presó. M’explica que ell se’n va lliurar. Quan tenen 17 anys, a punt d’entrar al servei, els fan una entrevista psicotècnica per veure a quin és el cos militar més adient per a cadascú, i també per comprovar que no són un perill per la seva pròpia vida o la dels altres. Si saps com respondre, et calcifiquen com a no apte. Li pregunto perquè, i m’explica que “el suïcidi és la primera causa de mort a l’exèrcit israelià. No tothom està preparat per això, i menys amb aquesta edat”. Para un moment i, molt trist, em diu: “La setmana passada, per exemple, es va suïcidar el germà d’un amic”.

Terror. Mort. Violència d’estat en estat pur. Això és Israel, un país ultramilitaritzat, que fa servir el servei militar obligatori per fer una rentada de cervell. Has de servir el país, perquè “estem envoltats d’enemics”, com deia la meva hoste. I si no et convencen i et vols negar, a la presó que vas. Si tens sort i et consideren “boig”, et salvaràs, això sí, amb un estigma per tota la vida, no tindràs accés molts estudis ni a moltes professions.

Continuo coneixent Tel Aviv, amb els millors clubs de festa i una falsa llibertat occidental, una societat totalment encegada al que passa fora dels seus murs protectors. Un país on has de passar controls de seguretat, fins i tot, per a entrar a un marcat, per por als atemptats. Un país on els seus joves van a la presó o se suïciden per culpa de l’estat militaritzat. Contradictori. Boig.

Arriba l’hora de tornar a casa i visc en la meva pròpia pell l’aparell repressor de l’estat israelià. Interrogatori a l’entrada de l’aeroport, per si he visitat Cisjordània, ja que no volen que vegis tot el que fan. Escrutini de la motxilla i un escàner de rajos X de tot el cos, no sigui que m’hagi empassat una de les abundants armes que porten els jovenets pels carrers.

Finalment, després de passar dues hores de retencions, pujo a l’avió i m’allunyo. No puc estar més confusa, milers de sensacions contradictòries m’envaeixen. Per un costat, he conegut l’optimisme i l’esperança del poble palestí, que mai deixarà de reclamar els seus drets i la dignitat humana. Per l’altre, he vist i he conegut els aparells de l’estat israelià, la prepotència militar que enganya als seus ciutadans i els fa creure que ells tenen el dret diví de posseir la terra. I també la cara amarga de persones que s’oposen al seu règim amb dures conseqüències, o posen fi a les seves contradictòries vides.

Després dels darrers episodis durant la Gran Marxa del retorn a Gaza, amb diversos morts i centenars de ferits per l’exèrcit israelià, les declaracions del president d’EEUU reafirmant l’hegemonia israeliana o l’empresonament d’Ahed Tamimi, el nihilisme s’apodera de mi. Alhora recordo les dones que vam conèixer, la seva fortalesa, el seu optimisme i penso si hi ha alguna solució pacifica per aquest contradictori indret del món, seran les dones les protagonistes. La revolució serà feminista o no serà.