Jordi Campabadal Graus (Colòmbia)

La reincorporació d’aquestes persones a la vida civil continua endavant malgrat els incompliments del govern, la manca de perspectiva de futur i la inseguretat

«Durant la presa de possessió del nou president bromejàvem amb els companys sobre si veuríem reaparèixer els avions per l’horitzó com quan venien a bombardejar-nos», diu Yolima García, excombatent de les FARC i resident de l’espai territorial de capacitació i reincorporació (ETCR) Mariana Paez, un dels espais on els 8.000 excombatents que es van acollir als Acords de Pau fan el trànsit a la vida civil. Molts d’ells han abandonat aquests espais per la poca celeritat dels projectes productius i la manca de perspectiva de futur i han optat per buscar alternatives a les ciutats. Allà s’enfronten a altres problemàtiques, com la inseguretat i l’estigmatització pel seu passat guerriller.

La reincorporació és un dels aspectes més delicats del procés de pau i està recollida en el punt tercer dels Acords de Pau. Es va concebre com un projecte col·lectiu que mantingués els lligams al voltant del projecte polític. Si bé la reincorporació política tira endavant amb relatiu èxit, la reincorporació social està en un moment complicat per diferents motius: l’incompliment d’alguns punts de l’acord per part del govern, la manca de perspectiva de futur, l’estancament d’alguns projectes productius als ETCR i les mancances en el funcionament de les cooperatives amb les quals tiren endavant els nous projectes de vida.

El de Mariana Paez va ser un dels ETCR més grans de Colòmbia després de la desmobilització de les FARC. S’hi van establir uns 700 exguerrillers, però avui no arriben a 300. La Martina és cuinera en una de les cooperatives de l’espai. El seu germà és excombatent. Després de 35 anys sense saber res d’ell va rebre una trucada des de Mariana Paez i va decidir deixar-ho tot per anar-hi amb una de les seves filles. Parla amb preocupació de les condicions de l’espai i de la manca de perspectiva de futur: «El govern ha incomplert gran part dels punts dels acords, no s’està donant la importància que caldria al procés de reincorporació».

A 800 metres es troba l’ETCR Simón Trinidad, que s’anomena així en honor al comandant de les FARC que des de fa 14 anys compleix condemna en una presó d’alta seguretat als Estats Units. Malgrat la signatura dels Acords de Pau, els EUA es van negar a concedir-li la llibertat. El Marcos, també resident de l’espai, parla amb convicció de la irreversibilitat de l’aposta per la pau dels excombatents, però no amaga totes les mancances i problemàtiques amb què es troba el procés. Davant la pregunta de què passaria si el nou govern decidís trencar amb els Acords de Pau, la resposta és clara: «És un escenari que no ens plantegem en cap cas».

Entre els residents del Simón Trinidad hi ha una preocupació que s’estén entre tot el col·lectiu d’excombatents: la inseguretat jurídica. Aquesta situació es va veure agreujada arran de la detenció  l’abril passat de Jesús Santrich, que avui en dia es troba pendent de l’extradició a Estats Units. En els Acords es garantia la no extradició, però en el cas Santrich les autoritats defensen que es tracta de delictes posteriors a la firma. La Força Alternativa Revolucionària del Comú, partit sorgit de la guerrilla, denuncia que es tracta d’un muntatge judicial. L’extradició seria un cop dur per al procés de pau.

Malgrat totes les problemàtiques, molts excombatents estan decidits a tirar endavant el procés i per això han anat sorgint nous punts de reincorporació com el Darío Gutiérrez. Allà la Maribel, que va ingressar a les FARC quan tenia 14 anys —avui ja en té 30—, explica com la majoria van arribar a aquest espai provinents d’altres ETCR on els projectes eren poc productius. Al centre Darío Gutiérrez les condicions són precàries, però continuen treballant per consolidar la cooperativa.

Els grups paramilitars d’extrema dreta, en el punt de mira

A l’espai Darío Gutiérrez hi ha preocupació per unes pintades que han aparegut en els últims mesos amb les sigles AUC (Autodefensas Unidas de Colombia), un dels grups paramilitars d’extrema dreta que van actuar durant l’etapa més violenta del conflicte colombià. La missió de l’ONU a Colòmbia va presentar el juliol un informe davant el Consell de Seguretat de les Nacions Unides on alertava que 51 persones en procés de reincorporació haurien estat assassinades des de la desmobilització. Altres fonts apunten que avui dia la xifra augmenta fins als 76 exguerrillers assassinats des de la firma dels Acords de Pau.

A Colòmbia encara és viu el record del genocidi de la Unión Patriótica, partit sorgit després d’un alto el foc acordat entre el govern colombià i les FARC el 1984. Molts exguerrillers es van sumar a aquest projecte, que buscava transformar Colòmbia a través d’una via pacifica i política. Els bons resultats que van obtenir a les eleccions del 1986 van desencadenar l’assassinat, desaparició, tortura i empresonament d’aproximadament 5.000 militants a mans dels paramilitars i l’exèrcit.

El Liberto, veí de la Vereda de la Esperanza, passa de la setantena i és excombatent de les FARC i exmembre d’Unión Patriótica i des de ben petit ha estat marcat com a «opositor a l’Estat». El seu pare va ser assassinat per la seva militància política quan ell tenia dos anys. Quan recorda els anys a la guerrilla se li dibuixa un somriure, parla d’un dels seus fills que actualment resideix a un ETCR del Guaviare i es mostra content amb el procés de pau malgrat que la seva experiència li faci mirar-ho amb desconfiança: «Defensarem la pau fins on ens ho permeti la burgesia», diu.

Augment significatiu de dissidents

En els últims temps hi ha hagut un augment significatiu de la dissidència: excombatents de les FARC que no volen acollir-se al procés de pau o que l’han abandonat posteriorment. Hi ha un ball de xifres, però el ministeri de Defensa colombià parla d’unes 1.000 persones. Malgrat que el govern atribueix l’activitat d’aquests grups a motivacions exclusivament econòmiques, la Fundació Ideas para la Paz adverteix que també hi ha raons ideològiques i polítiques, les incerteses i mancances del procés de reincorporació, així com la manca de seguretat.

A l’agost, l’Institut Kroc d’Estudis Internacionals per a la Pau, que es dedica a estudiar diferents processos de pau al món, va presentar un informe sobre la implementació dels Acords de Pau. L’Institut considera que el procés avança significativament, però incideix en la necessitat d’aprofundir en tots els punts que encara estan pendents i sobretot treballar sobre les causes estructurals del conflicte: Colòmbia continua sent un dels països més desiguals del planeta.

Clima d’inseguretat i assassinat de líders socials

El municipi de La Uribe va ser fortament castigat pel conflicte. Entre els seus veïns hi ha un fet comú: el desig de viure en pau i que no torni la guerra. L’Eberto té 73 anys i, després de tota una vida dedicada a la comunitat, es mostra molt preocupat per la situació d’inseguretat que viuen el líders socials com ell. Segons dades de la Defensoria del Poble, entre l’1 de gener del 2016 i el 22 d’agost del 2018 un total de 343 líders socials han estat assassinats. Aquest és, sens dubte, un dels altres grans reptes per construir la pau que tant anhelen les classes populars de Colòmbia, com diu l’Eberto: «A qui interessa la guerra? Als pobres és clar que no, però el de les armes és un dels negocis més grans del món. Els pobres volem la pau, és el capitalisme el que vol la guerra», diu.

Article de Jordi Campabadal escrit durant la seva experiència amb les Brigades de Solidaritat de l’Associació Catalana per la Pau. L’article es va publicar originalment al DiariJornada el 04/09/2018.