L’estiu de 2019, vaig tenir l’oportunitat de formar part de la Brigada de Solidaritat a Colòmbia en el marc de les accions d’educació per a la justícia global que promouen l’Associació Catalana per la Pau i la Fundació Pau i Solidaritat de CCOO. Aquesta experiència em va permetre conèixer, de primera mà, les problemàtiques socials que van portar el país a un conflicte que no sembla que tingui solució a curt termini.

Per comprendre mínimament el conflicte armat colombià, que dura ininterrompudament des del 1958, cal posar el focus en les grans desigualtats existents entre les zones urbanes i rurals del país, tant a nivell regional com estatal.

A nivell continental, segons xifres del Banc Mundial, l’any 2017 Colòmbia era el segon país més desigual d’Amèrica Llatina, per darrere de Brasil, i el setè del total de 194 països que hi ha al món.

A nivell estatal, des de 2002, han disminuït els índexs de pobresa, però ha augmentat la bretxa de desigualtat, ja que el 10% de la població més rica guanya quatre vegades el que guanya el 40% més pobre. Pel que fa a la pobresa monetària, oficialment s’estima que 13 dels 50 milions de colombians viuen en condició de pobresa monetària, i una quarta part dels quals, en condicions de pobresa extrema.

A nivell intern, les desigualtats entre les diverses regions també són ben exagerades: mentre que al departament de Cundinamarca (Bogotà) la pobresa afecta menys del 20% de la població, a la meitat dels departaments del país se sobrepassa el llindar del 40% de persones empobrides.

D’altra banda, l’Índex de Pobresa Multidimensional que relaciona 15 indicadors que tenen a veure amb les condicions educatives, les condicions dels infants i del jovent, el treball, la salut i les condicions de l’habitatge i els serveis públics marca diferències molt accentuades entre les zones urbanes i rurals. Tanmateix, en bona part dels departaments colombians la pobresa multidimensional afecta més del 40% de la població.

La colonització moderna del Meta i del Guaviare

Sempre va bé mirar cap al passat per comprendre millor el present que ens toca viure. Em centraré en els departaments que vaig visitar durant la Brigada.

Des de finals de segle XVIII, els Llanos Orientales eren considerats, per part d’aquells individus que es movien al marge de la llei, com l’espai ideal per eludir l’acció de les justícies ordinàries. Aquesta situació ja va ser descrita pel geògraf Alexander Von Humboldt en els seus viatges d’exploració efectuats a la zona,1 i va propiciar la creació de comunitats en zones de frontera que van anar reproduint les dinàmiques econòmiques i socials de les seves regions d’origen i creant noves formes de control sobre aquests territoris.

No obstant això, és a partir de meitats del segle XX que la població del Meta i del Guaviare experimenta un procés d’immigració important. En el cas del Guaviare, la primera onada de poblament arriba durant la

dècada dels 60, quan des del Govern es promou activament la colonització per establir-hi ramaderia vacuna, plantacions de cacau i el foment de la pesca. Progressivament, s’intensifica el ritme d’ocupació i colonització a mida que augmenten els desplaçaments forçats com a conseqüència de l’augment de la violència a l’interior del país. La següent onada migratòria, més massiva, fou la colonització per cultivar-hi la coca, la qual ha sigut el modus vivendi de la regió des d’aleshores i la única activitat de subsistència factible i viable per a la classe camperola.

En el cas del Meta, l’evolució dels esdeveniments és prou semblant. L’any 1950 tenia 67.492 habitants. Aquesta població es va anar doblant dècada a dècada i l’any 1986 ja sumava 474.046 habitants. Des de llavors, la població s’ha duplicat de nou, comptabilitzant-se 979.683 habitants l’any 2016, la meitat dels quals residien a la capital departamental, Villavicencio. El Meta té l’agreujant respecte al Guaviare de ser una de les regions més fructíferes pel que fa a recursos minerals i energètics, predominant l’extracció de gas i petroli. I aquest és un factor que accentua les tensions entre l’Estat i la població camperola. També destaca per la seva “carne llanera”, una de les més exquisides del país; i, com en el cas del Guaviare, per les seves potencialitats agrícoles, completament desaprofitades a causa de la inoperància estatal.

En les darreres dècades, cal destacar els successius desplaçaments forçats que han anat patint les famílies camperoles a causa de la repressió, el conflicte armat i el narcotràfic, clarament agreujats per la manca de reconeixement legal de les seves possessions de terra i dels seus habitatges, fet que els ha suposat haver de començar de zero un i altre cop.

Vulneració generalitzada dels drets més fonamentals

La vulneració de drets de la població camperola colombiana és inacabable: el dret a l’alimentació, a l’aigua, a la salut, a la llibertat de moviment, drets laborals, dret a la justícia, drets culturals, drets ambientals… i el dret a la vida. Aquesta vulneració afecta especialment en el cas de ser dona o formar part de comunitats indígenes.

A la pràctica, tot el camp d’aplicació dels drets humans des de 1948 ha estat dominat per la separació interpretativa entre els drets civils i polítics (drets de segona generació), d’una banda, i els drets econòmics, socials i culturals (drets de segona generació), de l’altra. Com apunta David Harvey al seu llibre Spaces of Hope (2000), una conseqüència de la globalització i de l’ascens de moltes formes de capital multinacional i transnacional és dificultar cada cop més el sosteniment d’una separació tan estricta.

La qüestió dels drets econòmics ja domina l’agenda de qualsevol replantejament dels drets universals i emergeixen dia a dia formes de lluita de classes que tenen precisament com a objectiu introduir els drets econòmics en l’àmbit general de consideració dels drets humans. La lluita per aconseguir que les institucions transnacionals es responsabilitzin d’aquestes qüestions és ja un objectiu habitual. En el cas de Colòmbia, la reacció pública i les mobilitzacions contra el fracking en són un bon exemple.

El dret al desenvolupament geogràfic desigual, a construir diferents formes d’associació humana caracteritzades per lleis, normes i costums diversos en una varietat d’escales seria, segons Harvey, un dret humà tan fonamental com qualsevol altre. Un argument que contraposa el dret a la diferència amb la universalitat dels drets.

Aquestes són les reivindicacions que estan plantejant moltes comunitats indígenes arreu i que tenen a veure amb el concepte de “dignitat” i amb al dret universal de ser tractades amb respecte. Reivindicacions basades també en la localitat, l’arrelament i la història cultural que ressalten la seva situació particular com a col·lectiu.

Segons el Centre Nacional de Memòria Històrica (CNMG), des de l’inici formal de la guerra (1958), el conflicte armat colombià hauria deixat 262.197 víctimes mortals: 215.005 civils (82%), en front a 46.813 combatents. 94.754 morts atribuïdes als grups paramilitars (68%), 35.683 a les guerrilles i 9.804 a agents de l’Estat, entre d’altres responsables. 80.514 desapareguts, 70.587 dels quals sense notícies; 37.094 víctimes de segrest, 15.687 de violència sexual i 17.804 menors reclutats (de menys de 18 anys).

Els registres estadístics del conflicte armat colombià ballen considerablement en funció de les fonts consultades. Si més no, aquestes dades ens il·lustren sobre l’abast i la magnitud d’aquesta tragèdia. D’ençà la signatura dels Acord de Pau de l’Habana (2016), la xifra d’exguerrillers i exguerrilleres de les FARC, així com de líders i lideresses socials i defensores de drets humans assassinats no ha parat de créixer. En finalitzar el 2019, Nacions Unides quantificava les víctimes en 173 i 303, respectivament.

La manca d’accés a la justícia continua sent un desafiament que perpetua cicles d’impunitat i violència.

El suport internacional de base com a motor de canvi

La Brigada de Solidaritat a Colòmbia compta amb dues entitats locals que treballen estretament amb l’Associació Catalana per la Pau sobre el terreny: la Fundación para los Derechos Humanos y el Derecho Internacional Humanitario del Centro y Oriente Colombiano (DHOC) i el Colectivo Sociojurídico Orlando Fals Borda (OFB). Durant una part del trajecte, també ens va acompanyar l’organització International Action for Peace (IAP), que, entre altres tasques, efectua acompanyament internacional a organitzacions socials.

El DHOC és una organització que vetlla per la defensa dels drets humans i del dret internacional humanitari a l’orient colombià, i que treballa en la defensa del dret a la terra i en la construcció de pau. Per la seva banda, el treball del Col·lectiu OFB està centrat a investigar i denunciar els casos de desaparicions forçades i d’execucions extrajudicials i a oferir suport psicològic i jurídic a les famílies de les víctimes de casos de falsos positius2.

Les vivències experimentades durant les tres setmanes que es va allargar la Brigada de Solidaritat van ser del tot inoblidables. Intenses, dures, emotives i gratificants a la vegada.

Al Meta, amb el col·lectiu OFB vam mantenir multitud de col·loquis amb camperols i camperoles i persones líders socials, víctimes de desplaçaments forçats i/o amb familiars desapareguts. Amb alguns d’ells vam visitar dos dels cementiris que es troben en fase d’exhumació i identificació de fosses comunes amb casos de falsos positius (Villavicencio i  Vistahermosa). També vam mantenir trobades amb persones pertanyents a col·lectius, com ara la Unión de Mujeres Demócratas (UMD) o el Movimiento Nacional de Víctimas de Crímenes de Estado (MOVICE).

Al Guaviare, de la mà de la fundació DHOC, ens vam reunir amb camperols, persones dirigents de les Juntes d’Acció Comunals i amb exguerrillers i exguerrilleres de les FARC residents als Espais Territorials de Capacitació i Reincorporació (ETCR) de Colinas i Charras, amb els quals vam debatre sobretot sobre l’estat dels Acords de Pau.

La situació que vaig poder palpar sobre el terreny és realment desesperant i desoladora. Perquè ara mateix no s’albira massa esperança a l’horitzó per al conjunt de camperols i excombatents que voluntàriament van decidir acollir-se als Acords de Pau. Els primers, arrencant les petites hectàrees de mates de coca que tenien per sobreviure. Els segons, accedint a abandonar el conflicte armat, retornant les armes. Em va donar la sensació que es trobaven en un camí sense sortida, en una emboscada, que s’allargaria tant com hagi de durar el calendari d’implementació.

Tristament, i un cop més, l’actor que incompleix amb la firma dels Acords és el Govern colombià. I, per extensiva, l’Estat, ja que són uns acords de país, en els quals s’hi han involucrat molts actors nacionals i internacionals. Uns Acords de Pau que certament ja van néixer debilitats després del plebiscit perdut l’any 2016. Seguidament, la derrota de Juan Manuel Santos enfront l’uribista Ivan Duque va ser la gota que fa fer vessar el vas, si tenim en compte que l’actual president havia estat un dels directors de la campanya del NO.

Els Acords es van articular al voltant de l’anomenada ‘Agenda de l’Havana’, que va acabar incloent sis punts: (1) Reforma Rural Integral; (2) Participació política; (3) Finalització del conflicte; (4) Solució al problema de drogues il·lícites; (5) Reconeixement i reparació de les víctimes; i (6) Implementació, verificació i refrendació.

Un dels punts que no havien estat tractats en acords de pau anteriors és el del reconeixement i reparació de les víctimes. I en aquest apartat probablement hi han hagut avenços importants. Tota la feina feta pels diferents organismes que integren el Sistema Integral de Verdad, Justicia, Reparación y Garantías de No Repetición (SIVJRNR) n’és un bon exemple. Pel que fa a la resta de punts, l’endarreriment o la ineficàcia de les mesures està sent més que manifesta.

El tema de la Reforma Rural Integral és una qüestió del tot clau, perquè ara mateix a Colòmbia la terra està en mans de pocs terratinents. No està titulada i quan els camperols es veuen forçats a abandonar les possessions, en no tenir escriptura, la perden.

Durant la Brigada, vam poder veure com de verda està la implementació del Programa Nacional de Substitució de Cultius d’Ús Il·lícit (PNIS), que ha d’impulsar plans de desenvolupament alternatius per a la substitució de cultius. Aquests plans no s’estan  construint conjuntament amb les comunitats, sinó que s’estan imposant des de dalt sense conèixer les condicions particulars de cada territori. Tal i com ens assenyalaven les persones camperoles, tots els programes tenen un enfocament assistencialista, i això provoca que difícilment puguin tenir permanència a mig i llarg termini. A més a més, com que tampoc estan arribant els diners a les famílies segons la calendarització prevista, moltes d’elles es veuen abocades, novament, a sembrar coca selva endins.

Un darrer aspecte que m’agradaria comentar té a veure amb el paper de la comunitat internacional en els Acords de Pau. L’any 2014, el govern colombià subscrivia un crèdit extern de tipus programàtic de fins a 100 milions de dòlars amb el Banc de Desenvolupament Alemany per finançar la construcció de la pau i el postconflicte. I el mateix any la Unió Europea, amb la intermediació d’Espanya, anunciava el seu compromís d’impulsar un fons fiduciari que reuniria les contribucions dels Estats membres, juntament amb les d’altres països extracomunitaris i, fins i tot, entitats privades. Seguidament s’aprovava el Programa de Cooperació amb Colòmbia per al període 2014-2017, per prop de 90 milions de dòlars. D’aquest pressupost, el 80% s’invertiria en desenvolupament econòmic local i en suport institucional, el 15% en comerç sostenible i inversió, i el 5% restant en suport a altres iniciatives.

Pocs dies abans que comencéssim la Brigada de Solidaritat, el delegat de la Unió Europea per a la Pau de Colòmbia, Eamon Gilmore, ressaltava el compromís d’Ivan Duque amb el compliment dels Acords de Pau. I tres mesos més tard, l’octubre de 2019, la Unió Europea prenia la decisió de prorrogar quatre anys més el fons destinat a donar suport a la implementació de l’Acord: 33,5 milions d’euros més, que se sumaven als gairebé 128 milions d’euros finançats en projectes anteriors. El nou import aniria destinat a dos nous projectes orientats a promoure el desenvolupament rural integral i donar suport al procés de reincorporació social i econòmic d’exguerrillers i exguerrilleres de les FARC.

Vista la implicació de la comunitat internacional en la implementació dels Acords de Pau, toca exigir una rendició de comptes als nostres governants, i en particular a la Unió Europea i al govern espanyol. Perquè no pot ser que segueixin finançant el govern Duque a “fons perdut” sense garanties de que els diners invertits arribaran a les comunitats camperola i exguerrillera. En aquest sentit, és imprescindible la tasca que duen a terme entitats catalanes com l’Associació Catalana per la Pau i IAP Action Peace en la construcció de la pau a Colòmbia, col·laborant estretament amb organitzacions locals de base camperola.

El conflicte a Colòmbia, un conflicte cronificat que no s’acaba, exemplifica de manera crua i extrema les vergonyes del capitalisme i l’abús de poder d’una oligarquia3 que històricament ha atacat frontalment la classe camperola, desatenent les seves responsabilitats en aquelles àrees rurals i perifèriques que progressivament s’anaven colonitzant. Privant-la dels drets i dels serveis socials essencials, de les infraestructures viàries més bàsiques sense les quals resulta impossible desenvolupar cap mena d’activitat agrària, cedint als interessos econòmics de les multinacionals extractives i, finalment, permetent el control del territori a paramilitars i narcotraficants.

——————————————————————–

 1 Llanos Orientales: colonización y conflictes interetnicos, 1870-1970. Augusto J. Gómez L. Instituto Colombiano de Antropología

2 Persones civils segrestades i assassinades per l’exèrcit colombià o mitjançant grups paramilitars que actuen amb complicitat o per tolerància (omissió) de l’Estat, i posteriorment vestides com a guerrilleres per tal de fer-les passar oficialment com a baixes en combat.

3 Oligarquía, poder político y narcotráfico en Colombia: los casos de Medellín, Santa Marta y Muzo

 

Text i fotografies d’Albert Oromí (Brigada Colòmbia 2019)