Jaume Gil Pujol

Colòmbia és el segon país amb més desplaçats forçats després de Síria

24 de novembre del 2016, Teatre Colón, Bogotà, es signava l’acord de pau que posava fi al conflicte armat més llarg del continent americà. Des de 1964 les FARC-EP i l’Estat colombià han mantingut un enfrontament militar que ha deixat milions de víctimes. Darrere d’aquesta firma queden milions de persones desplaçades, milers desaparegudes, milers mortes i una història darrere de totes elles.

Ens situem en Charras, un poble d’unes 60 famílies. Només hi ha un carrer amb cases de fusta als costats al més pur estil western. Aquest petit poblat, aïllat, on amb prou feines arriba la llum va ser testimoni directe de la cruesa del conflicte colombià. “Charras no existeix” titulava el 2003 el diari colombià El Tiempo. Aquest titular reflectia gràficament el desplaçament forçat que van patir tots els habitants del poble entre 2002 i 2003. Poc més de 250 persones van haver de fugir dels combats entre exèrcit, paramilitars i FARC-EP. Aquestes últimes van col·locar mines antipersones per tot el poble perquè ningú pogués ocupar-lo.

A Colòmbia hi ha més de 6 milions de desplaçats interns segons les xifres de l’ACNUR. Cal entendre el desplaçat com aquella persona que és obligada a deixar la seva llar ja que el seu dret a la vida no està garantit. Colòmbia, un estat que es defineix com una república democràtica, és el segon país del món amb més desplaçats. Síria és l’únic país que el supera amb més 7,6 milions persones que han fugit de les seves llars, país sumit en una guerra civil des del 2011.

El desplaçament forçat ha succeït en moltes regions del país, però no totes ho han patit amb la mateixa intensitat. Tal com relata l’antropòloga i politòloga de la Universitat d’Antioquia, Medellín, Glòria Naranjo Giraldo, “donades les diferències regionals i les dinàmiques bèl·liques de la guerra a Colòmbia, els desplaçaments no són simultanis en les regions i es presenten destemps molt marcats”. Tot i així, hi ha motius comuns en l’expulsió de la població: “les pressions per la terra, els interessos que van sorgint al voltant dels megaprojectes de l’estat, la lluita pel control sobre zones riques en metalls preciosos i productes energètics o per territoris on es conreen plantes al·lucinògenes “.

Charras ha estat una població dominada històricament per les FARC-EP. “L’Estat mai s’ha preocupat per nosaltres, per això no ens semblava malament que les FARC obrissin trocha (construir camins)”, relata un habitant de Charras. Aquest és un dels molts testimonis que manifesten que l’abandonament de l’estat va provocar que les FARC-EP es convertissin en un “govern de facto” a la regió. Ja que com expliquen els mateixos exguerrillers ells oferien els serveis bàsics de l’Estat, com aigua, salut i seguretat. Actualment el poble té a menys de cinc minuts un Espai Territorial de Capacitació i Reincorporació on les FARC-EP estan fent el seu pas a la vida civil.

L’arrelament de la guerrilla al territori va provocar l’aparició dels grups paramilitars. Aquests grups armats al marge de la llei han estat utilitzats per l’Estat i els seus poders fàctics alhora de combatre per tots els mitjans a la guerrilla. Diverses sentències judicials han demostrat els vincles entre aquestes organitzacions armades amb militars, policia, polítics i empresaris. Tal com diu el periodista i expert en el conflicte colombià, Alfredo Molano, “el paramilitarisme és una arma recurrent de l’extrema dreta”.

L’any 2007 la població de Charras va començar a tornar de mica en mica, molts perquè no van trobar una vida millor fora. Nacions Unides en una missió l’any 2013 manifesta que aquest retorn es va produir sense l’assistència del govern, en un entorn on hi havia una alta presència guerrillera i paramilitar. L’informe recomanava amb èmfasi tres intervencions bàsiques: la construcció d’un internat, la reparació del tanc d’aigua, i dotar la comunitat d’un centre de salut.

Poques de les recomanacions de les Nacions Unides s’han complert, actualment la comunitat fa servir gairebé sempre els serveis mèdics de la zona on hi ha els exguerrillers de les FARC-EP. L’internat s’ha construït, tot i que no va ser l’esperat. “El govern no ens va construir gairebé res, vam haver de suprimir una classe i col·locar-hi les lliteres”, es queixa una de les mestres de l’escola, Marcela Salazar. “Tampoc tenim dutxes ni on rentar la roba. El poc que tenim és gràcies al fet que els alumnes l’han construït “.

La manca d’inversió estatal ha provocat que “alguns alumnes deixin de venir”, agreujant encara més la situació d’analfabetisme de la regió. Des de l’escola conviden a tothom a anar veure la seva realitat, especialment als polítics i demanen que compleixin les seves promeses. “Per aquí ha vingut molta gent, miren i miren, però tot segueix igual” m’explica un alumne d’uns 15 anys. Alumne que ha viscut amb intensitat el conflicte, amb 13 anys va haver d’ajudar a carregar els morts d’una matança en el seu poble i veure com els gossos es menjaven cossos morts de paramilitars que ningú volia enterrar. A més a més de fugir de classe quan hi havia combats entre les FARC-EP i els paramilitars.

Avui dia per arribar a Charras des de la capital de la regió, San José del Guaviare situat a 106 km, es triga més de quatre hores, a través d’una carretera terciària, bona part construïda per les FARC, segons asseguren excombatents i habitants. Un cop superes milers de sots, arribes a un poble que no sembla haver fugit en massa 15 anys enrere. Hi ha diversos bars on es respira un ambient agradable, gent jugant al billar, prenent cervesa, rient, mirant la televisió, fins hi ha un músic que amenitza la tarda. Gent afable i riallera et rep, et convida a unir-te a ells i et regala una cervesa. Quan parles amb ells la realitat apareix davant dels teus ulls.

“Aquí, en aquesta antena de televisió, els paramilitars van matar a un dels meus fills”, diu Don Claudio tombat a deu metres de l’antena. Un home d’uns 70 anys mal portats, home que és víctima viva del conflicte colombià. L’any 1957 va ser desplaçat del Tolima, el 1983 de Magdalena Medio, i “el 1997 la força pública, camuflada de paramilitars em van fer fora una altra vegada de casa meva”. Aquest mateix grup va ser el responsable diverses massacres a la regió, segons ell. L’últim desplaçament el va patir el 2002 i es va dirigir a Bogotà. On no va trobar fortuna i va haver de tornar a Charras. “Cada desplaçament ens va obligar a començar de nou, cada vegada que teníem dues vaques ens havíem d’anar i deixar-ho tot enrere”. Encara que tal com diu Jorge Caballero, president de la Junta d’Acció Comunal de Charras, “un bé material es pot recuperar, però un ser estimat no es podrà recuperar mai”.

El Centre Nacional de Memòria Històrica a 2016 va publicar un informe on deia que entre 1970 i 2015 s’havien produït més de 60.000 desapareguts forçats, 3 persones per dia. Això situa Colòmbia per sobre de les dictadures d’Argentina, Xile i Uruguai. Totes aquestes dictadures juntes van tenir la meitat de desapareguts, segons les dades del projecte Desaparecidos. Els assassinats documentats a Colòmbia s’eleven fins a la xifra de 220.000 persones des de 1955,

segons un informe del mateix Centre Nacional, l’any 2013. El periodista i expert en el conflicte colombià, Alfredo Molano, explica així la tragèdia: “A Colòmbia gairebé tot camperol pot dir que algun familiar va ser assassinat per la força pública, pels paramilitars o per les guerrilles “.

Les víctimes del conflicte han estat un punt important dels Acords de Pau entre les FARC-EP i el govern. A més d’ajudes econòmiques, els acords recullen una sèrie de lleis i la creació d’institucions que permetin aclarir els fets en aquests més de 50 anys de conflicte. La idea és condemnar a tots els responsables de crims contra la humanitat, i alhora obtenir tota la informació possible sobre aquests crims per reparar a les víctimes.

Les organitzacions socials, de víctimes i de drets humans estan disconformes amb el projecte de reparació de víctimes. “Hi ha dubtes sobre la voluntat real del govern perquè s’esclareixi la veritat ja que hi ha molts polítics, militars i empresaris involucrats” qüestiona un defensor dels drets humans a Colòmbia. Des de 2011 hi ha una llei per satisfer a les víctimes i no s’està duent a terme, segons diverses veus del moviment social. En els pressupostos de l’Estat colombià de 2017 per cada peso invertit en víctimes s’inverteixen 30 a la força pública. Per ara, el fet més palpable per als civils és que “ja no s’escolten i se senten els bombardejos”.

Article de Jaume Gil Pujol escrit durant la seva experiència amb les Brigades de Solidaritat 2017 de l’Associació Catalana per la Pau a Colòmbia.