Lisi Andrés, Villavicencio (Colòmbia)

Foto: Lisi Andrés

“Ens han pres tantes coses que fins i tot ens han pres la por”. Aquest és el cartell que llegeix Esmer Montilla cada vegada que aixeca la vista des del seu despatx de president de la Fundació DHOC, una de les organitzacions de defensa de drets humans més reconegudes a Colòmbia, que acaba de ser nominada al Premi Nacional de Drets Humans. Aquest despatx és, a més, casa seva, i els últims nou mesos ha sigut, també, la seva presó.

Esmer Montilla va ser detingut el 15 de juliol del 2015, juntament amb tres companys, acusat de rebel·lió i segrest després d’assistir com a defensor dels drets humans a una vaga camperola. Es va passar 15 mesos a la presó a l’espera de judici, després va aconseguir l’arrest domiciliari i des de fa dos mesos té permís per sortir de casa i poder treballar, però sense abandonar mai Villavicencio, la ciutat on viu.

“És un cas clar del que es coneix com un fals positiu judicial”, assegura Xavi Cutillas, president de l’Associació Catalana per la Pau que fa més de deu anys que desenvolupa projectes a Colòmbia. El nom prové d’un episodi fosc en la lluita contra les FARC. Durant els anys més durs del conflicte, el govern d’Álvaro Uribe va llançar un pla d’incentius per a aquells membres de l’exèrcit que capturessin guerrillers, vius o morts. Anys després es va descobrir que molts dels assassinats eren civils que els soldats vestien de guerrillers per cobrar les primes i que es van anomenar falsos positius. Al cas de Montilla, la policia hi ha aportat 26 testimonis, tots ells agents del cos.

“La vida a la presó va ser molt dura. A les cel·les s’hi acumulaven fins a 90 presos i n’hi havia que dormien a terra, als lavabos o al passadís. Vaig passar gana i em vaig posar malalt. Ens tenien com animals”, recorda Esmer Montilla. La seva companya de lluita i de vida, Doña Tulia, li portava llet perquè es recuperés de l’anèmia. “Quan arribava amb la llet els guàrdies la tiraven a terra i feien que un dels seus gossos la llepés. Després em deien: «Ara ja li pots portar»”, explica ella. “Les dones dels presos paguem una doble condemna. A mi, fins i tot, m’han fet escorcolls vaginals amb l’excusa que podia amagar alguna cosa per donar-li a ell”, denuncia Tulia.

A la seu del DHOC se celebra avui una trobada amb deu defensors dels drets humans del departament del Meta. Tots, sense excepció, estan amenaçats. “El delicte més gran a Colòmbia és pensar diferent que el govern”, diu Amanda Vázquez, dirigent camperola de l’Asociación de Mujeres Llaneras. Ella també compleix arrest domiciliari. “Hi ha una amenaça latent contra tots nosaltres. Una part de la classe dirigent vol fer miques els acords de pau”, afegeix Nancy Rubio, responsable de la Coordinadora Nacional de Mujeres de la Orinoquía. La possibilitat real que un candidat d’extrema dreta, contrari als acords, arribi a la presidència del país en les eleccions del 2018 genera molta inquietud entre les organitzacions socials.

Segons l’últim informe presentat per Indepaz [Institut d’Estudis per al Desenvolupament de la Pau] i el moviment polític i social Marcha Patriótica, a Colòmbia s’han produït 540 violacions dels drets humans des del gener. Un total de 101 defensors dels drets humans i líders regionals han sigut assassinats en només sis mesos, una xifra que supera la del total del 2016, que van ser de 68. “És preocupant que encara no s’hagin posat en marxa els mecanismes acordats que obliguen l’estat a protegir líders i organitzacions socials”, afirma Xavi Cutillas. La llista de violacions dels drets humans inclou també amenaces, desaparicions forçoses, detencions arbitràries, atemptats i tortures.

Edilberto Daza i Zoraida Arango, membres del DHOC, han patit en carn pròpia bona part d’aquesta negra llista. Daza va haver de marxar del poble on vivia per amenaces i ha patit un atemptat i diverses detencions il·legals per part de l’exèrcit i els paramilitars, que en una ocasió el van retenir tres dies i el van torturar. Últimament les amenaces han anat en augment, i al final ha decidit abandonar el país una temporada per seguretat. En el cas de Zoraida Arango les amenaces han arribat fins i tot a la seva filla, a qui ha decidit portar a un internat. A ella, l’estat li ha assignat un policia com a mesura de seguretat, però viu a 70 quilòmetres de casa seva i no se’n refia. “És un llop guardant les ovelles”, diu. El cas d’Esmer Montilla s’ha de resoldre aquest any. Si perd el judici el podrien condemnar a entre 8 i 16 anys de presó. “La pau ens costarà la vida, però nosaltres seguirem la lluita”, afirma.

“De moment no tenim recursos per desenvolupar els acords de pau”

Puerto Concordia és un municipi de 20.000 habitants, però el 90% viuen en zones rurals de difícil accés. La seva economia es basa principalment en el conreu de coca, i ha sigut un dels més castigats per la violència. Per això l’han escollit com un dels pobles on primer s’han d’aplicar els plans de substitució de conreus il·lícits previstos als acords de pau. “Tenim molta gent a les zones rurals que passa gana i no tenim prou recursos per atendre’ls -explica l’alcalde, Luis Roberto González-. Esperem que el govern compleixi els seus compromisos. L’aplicació dels plans està sent molt lenta i de moment no ens ha arribat cap pressupost per fer front a tots els canvis que impliquen”, lamenta. Luis Roberto González denuncia també que el govern ha incomplert el compromís d’aturar les eliminacions forçoses de plantes de coca mentre s’apliquen els plans de substitució i que això està provocant enfrontaments entre els pagesos i les forces de l’ordre. “Al municipi tenim diversos pagesos ferits durant les protestes. Si el govern no compleix, la gent es revelarà perquè és el que manté les seves famílies”. Puerto Concordia té, a més, 3.600 víctimes del conflicte armat reconegudes, i les autoritats comencen a patir per la seguretat del municipi. “Ens preocupa l’augment de la presència paramilitar i de la dissidència de les FARC a la zona”, assegura.

“No vaig aconseguir que la meva mare votés ‘sí’ als acords de pau”

Ivan Dario Arévalo fa dues setmanes que és en una de les zonas veredales de la guerrilla. Té 18 anys, és estudiant de dret a la Universitat Industrial de Santander i ha vingut amb uns companys a impartir classes sobre la legislació derivada dels acords als excombatents. “Durant tot el procés vaig ser promotor del sí, i ara sentia que havíem d’aportar alguna cosa més. El que no esperàvem és que ells en sabrien més que nosaltres”, diu somrient. Reconeix que tampoc s’esperava no poder convèncer la seva mare, acèrrima seguidora d’Uribe, de votar favorablement als acords. Està convençut que tothom hauria d’acostar-se a una d’aquestes zones per conèixer els guerrillers. “Els mitjans de comunicació que nosaltres veiem a la ciutat sempre ens transmeten la idea que els membres de les FARC són assassins, violadors, terroristes, i quan arribes et trobes persones amables i una gran companyonia, ens han tractat com si fóssim de la família”, assegura. I afegeix: “Venint aquí hem pogut descobrir una part de la història que no ens han explicat mai. Els nois d’aquí que tenen la meva edat estan molt més preparats que jo. Saben química, filosofia, política, dret… són persones cultes. Marxem amb una gran experiència i amb una altra visió”, conclou.

Foto: Lisi Andrés

“La pau és també tenir un habitatge digne i no passar gana”

“Volem que els nostres nets tinguin estudis i que no siguin esclaus de la terra com hem sigut nosaltres. La pau és també tenir carreteres, salut, un habitatge digne i no passar gana”, diu Franklin Munevar, que ha sigut escollit per la comunitat per representar La Cooperativa, una zona de petits agricultors dedicada sobretot al cacau i a la ramaderia. La Cooperativa va viure els anys daurats de la coca i també els de la violència extrema de les erradicacions forçoses. “S’enduien fins i tot la roba dels calaixos; això és el que vam rebre de les forces militars de Colòmbia. Detencions, violacions i morts”, recorda amb angoixa. El 95% dels habitants van fugir de la violència i van deixar pràcticament un poble fantasma. Per això, per a Franklin Munevar és molt important el reconeixement de la titularitat de les terres que preveuen els acords. A La Cooperativa hi ha famílies que fa més de trenta anys que conreen la mateixa terra però que no consten com a propietaris, i això els impedeix demanar crèdits per sembrar i accedir a les poques ajudes públiques que hi ha. “Si ens deixen com estem haurem de malvendre les nostres terres i marxar. La pau sense justícia social no és pau. Ens ho mereixem com a supervivents que som d’aquest conflicte”, assegura.

“Convido els polítics a venir aquí i posar-se en el lloc d’aquests nens”

Marcela Salazar és una de les tres mestres del centre educatiu de Charras, una petita zona rural del departament del Guaviare. Ella és de la costa de Colòmbia, i quan va arribar no s’ho podia creure: “Convido els polítics a venir i posar-se en el lloc dels nens. Però que no vinguin en avió, que vinguin pel camí que fem nosaltres”. L’escola té 72 nens i nenes que han de repartir en dues aules perquè les altres dues que tenien les han hagut de convertir en dormitoris. “Hi ha nens que triguen dues o tres hores a arribar -explica-. Vam haver de convertir-ho en un internat. Fins fa poc no teníem aigua ni llum, i les aules se’ns inunden cada cop que plou”, lamenta. Tampoc tenen dutxes i els alumnes han hagut de construir un safareig per poder rentar la roba. A deu minuts caminant tenen una de les zonas veredales on s’han replegat els guerrillers de les FARC, que quan van conèixer la situació van desviar part de l’aigua i la llum que reben cap a l’internat. Abans havien d’anar a buscar l’aigua per cuinar i per rentar-se al riu i han sofert al·lèrgies a la pell per la contaminació. “Ens exigeixen qualitat educativa però ens tenen en unes condicions pèssimes”, diu la Marcela, que tot i així assegura que no es rendirà i que treballarà sense descans perquè els seus alumnes es graduïn. L’únic ordinador que tenen és de cartró. El van construir per poder-ne estudiar les parts.

Article de Lisi Andrés escrit durant la seva experiència amb les Brigades de Solidaritat de l’Associació Catalana per la Pau. L’article es va publicar originalment al Diari ARA el 03/09/2017