per Rosa Mercader Verdés / fotos de Juan Carlos Tejerina.
Brigades de Solidaritat a Palestina. Juliol 2018

Arribem a casa de l’Abu Aiham, el nostre primer destí. Ens rep amb la seva mirada blava, neta, clara, curiosa, uns ulls rodons sobre un rostre rodó com una lluna plena i coronat amb uns quants cabells esparsos i ben clenxats. Entrem a la saleta de les visites, ombrívola i ben posada, i aviat arriben els tes ensucrats i les begudes gasoses servides per la seva dona, la Najwa, d’ulls vius i amatents, amb qui al cap del dia acabaré tenint prou confiança com perquè m’ensenyi complaguda les fotos del seu recent viatge a Estambul. Iniciem una conversa amable, apareix el fill i la nora i els nets, intercanviem mirades sorpreses entre nosaltres quan veiem el gran, de cinc anys, manegant tranquil·lament una pistola de joguina. Aquell dia anirem a un casament i els nois faran tota la gresca masculina mentre les noies visitem breument la sala on conversen les dones. Al vespre, després de fer visita primer a casa del nuvi i menjar una enorme i dolcíssima kunafa –la millor és la que fan a Nablus, ens aclareix algú–, i més tard a casa del veí, quan ja hagi caigut la nit i refresqui, traurem les cadires de plàstic i ens asseurem al pati, i parlarem de l’esperança i del futur i de la força del somriure, mentre deixem que lentament reposi el dia.

Entrevistàvem la Basila, que havia estat directora d’escola i ara, ja jubilada, participa activament en una cooperativa agrícola de Kufr Ein. Salvar la terra és salvar Palestina, això és indiscutible. Quan ja gairebé acabem intervé en la conversa una jove de mirada decidida, els ulls brillants en un rostre ben delineat pel mocador, dreta davant nostre, els seu fill de mesos repenjat sobre el maluc. Ens parla en àrab i no entenem les paraules, però sí el sentit del que diu, l’orgull de ser palestins i l’amor a la terra i la necessitat de perseverar. Escoltar-la és com escoltar un llarg poema, la bellesa de la llengua que flueix i la determinació de qui vol mirar el futur de cara, sense por ni avergonyiment.

La violència no és el camí, el Dia fa temps que ho té clar, diu, però de vegades se t’encén la sang i no hi veus altra sortida. Com quan Israel va atacar Gaza el 2014 i se’t trenca el cor de saber que han assassinat tants innocents, els nens sobretot, i la ràbia et porta a tu i als teus amics a incendiar instal·lacions militars, civils no que no en tenen culpa, però els militars sí. I hi tornes una i una altra vegada, fins que t’atrapen i vas a presó. Ens ho explica amb un mirar tranquil, sense remordiments, convençut que la lluita ara passa per donar a conèixer la situació en què viuen els palestins, com està fent amb nosaltres, mentre conversem al terrat de casa seva, aprofitant la nit i la fresca, en companyia dels seus pares i de la seva dona i la Cília, la filleta de mesos. I la lluita passa també per aprendre, i per això vol anar a aprofundir estudis d’enginyeria a Alemanya. I treballar i aprendre i després tornar, clar, tornar.

Som a Tulqarem. Cada diumenge, vint-mil persones travessen el llarg túnel de filats per anar a treballar o a buscar feina a l’altre costat del mur de l’apartheid, a les fàbriques israelianes. Acostumen a ser vint minuts de trajecte, si els soldats no ho decideixen altrament. A la una de la matinada ja n’hi ha que fan cua per ser dels primers quan obrin a les quatre. Són els que no tenen una feina fixa, tan sols un permís per buscar-ne. Quan surtin a l’altre costat, esperaran que algú els contracti per al dia, qui arriba abans té més possibilitats, i potser el preu ofert serà més alt. Dels vint-mil, la meitat es quedaran a dormir a l’altra banda, on puguin, per no haver de tornar a sotmetre’s, cada dia, a l’anada i a la tornada, al tràngol humiliant del control de documents, dels escàners, de les retencions arbitràries, i tornaran el dijous, per passar el cap de setmana amb les seves famílies. Una fila inacabable d’homes i alguna dona que ara tornen de la feina i caminen apressats cap la reixa giratòria i cap a l’esplanada, la mirada cansada, resignada, apagada. Sota un sol de plom, s’escampen pel mercat improvisat on potser compraran alguna verdura i cap a casa, on sigui. Cada dia que travessen el check-point els arrenca humanitat, els embruteix, els sotmet una mica més.

El Rezeq, alt i prim, els ulls petits i concentrats, cigarret entre els dits, tímid somriure nerviós en un rostre colrat pel sol, la boca mig desdentegada. A la vall del Qanà, asseguts a l’ombra d’una figuera després de caminar sota el sol batent del migdia, mentre sobre un foc improvisat l’aigua ja gairebé bull per al proper te, la mirada del Rezeq, habitualment tímida, esdevé melangiosa per uns instants. Ja fa estona que xerrem, m’explica amb precisió els assentaments que es veuen des d’aquí, al capdamunt dels turons que defineixen la vall, i a la llibreta groga que porto escriu la llista completa dels que hi ha en els 220 quilòmetres quadrats de Salfid. Estem en un parc natural, zona protegida segons afirma l’estat israelià. Això vol dir que els palestins han deixat de tenir-hi accés, tan sols alguns camperols encara poden cultivar petites parcel·les. I no priva que els assentaments hi aboquin les aigües fètides a falta de clavegueres. Quan li pregunto si hi ve sovint, amb el cigarret sempre als dits i mirant just davant nostre m’assenyala unes runes a l’altre costat del camí i em diu amb un punt de tristesa resignada “allà hi tenia la cabana on guardava les cabres, els soldats me la van enderrocar”.

Veneçolana, palestina, musulmana, la Nawal va venir a viure a Deir Ballout quan es va casar amb un cosí del poble. Va ser la primera dona en portar cotxe per aquests carrers, acostumada com estava de fer-ho a Veneçuela. I va muntar la primera guarderia, que ara vol tancar perquè ja n’hi ha cinc –una d’elles de l’ajuntament– per fer-hi un alberg turístic, pionera també en això. Ens acull a la cooperativa agrícola que va fundar fa dos anys, encantada d’explicar-nos la situació fil per randa, els seus ulls que tot ho veuen, desbordants d’una energia que topa sovint amb la resistència ensopida de la gent local. Ella no desisteix. És el seu poble i vol que prosperi. Per una pista de sots i pedra ens porta en el pick-up fins a tocar del mur de l’apartheid, que aquí és una tanca electrificada, i que deixa veure, al lluny, els gratacels urbans de Tel Aviv i, més enllà, el mar. D’esquena al mur, desplegant els braços i la mirada cap al seu voltant ens mostra l’extens terreny, ara pedrós i erm, que cultivaven. La segona intifada, la que va dur el mur com a conseqüència, ens va perjudicar molt, diu amb veu somorta i la mirada de cop afilada i freda. Ara, tot és sec.

El Mo’taz és el nostre contacte a Tubas, a l’entrada de la vall del Jordà, on passarem quatre dies acollits i guiats per alguns membres del govern administratiu de la zona, una mena de diputació. No parla anglès i el nostre àrab és massa insuficient. Les converses passen per la traducció del Husam, director general a la “diputació”, un tros d’home alt i cepat, vestit formal i impecable, amb uns ulls verds i brillants que se’t claven quan menys t’ho esperes. Malgrat les dificultats idiomàtiques ens entenem bé amb el Mo’taz, sembla que, més que amb l’oïda, ens escolti amb la seva mirada directa i ràpida. Capta de seguida el que ens interessa i ho organitza tot perquè puguem entrevistar les persones més adients. Amb ell anem a Bardala, on cada dijous els tallen uns metres de la canonada que porta l’aigua al poble, per a les cases i per als camps, les collites pateixen molt. Aquest cop han estat vuit-cents metres, la setmana passada, dos-cents. Ens ensenya filmacions on, en situacions similars, surt en defensa dels camperols i s’enfronta enèrgicament als soldats. Amb una mirada em pregunta si ho volem tenir per al nostre reportatge. Li somric i li dic que sí i sé que, altre cop, ens hem entès.

Visitem Hakoritna, una petita empresa agrícola familiar, referent en permacultura. El mur de l’apartheid els va prendre la meitat de les terres i les dues hectàrees que els queden estan encaixonades per tres bandes: a l’oest el mur, al nord i a l’est una fàbrica de productes químics possible causant dels elevats índex de càncer i d’embarassos truncats a Tulqarem. És per tant impossible que a aquesta família pagesa els donin mai un segell d’agricultura ecològica, tot i que treballen sense utilitzar cap tipus de producte químic industrial, produeixen fins i tot gran part de l’energia que consumeixen i han implementat uns sistemes d’aprofitament d’aigua espectaculars per la seva senzillesa, fins al punt que estudiants d’enginyeria agrícola fan pràctiques allà per conèixer com funcionen. Els seus pares, em diu l’Aday amb els ulls plàcids i la parla calmada, lluiten des de fa divuit anys per donar bon rendiment al terreny i defensar les collites del mobbing constant que practica l’estat israelià. Se li omple la mirada d’estimació i respecte quan m’explica haver vist la mare enfrontant-se decididament als soldats, la panxa enorme d’un embaràs a poc temps de concloure, i té clar que el seu lloc és aquí.

El meu somni és pujar l’Everest, però abans potser fer el Kilimanjaro, a l’Àfrica. Li brillen els ulls mentre ens ho diu amb una confiança absoluta i rotunda. Ha acabat ara els estudis de secundària i el proper curs començarà estudis d’enginyeria agrònoma a distància. Es diu Reef. Quan li demanem si podem fer-li un retrat s’aixeca contenta i ens demana que esperem un moment. Torna amb el mocador posat amb cura sobre els cabells, somrient i preparada per a la breu sessió de fotos. Les tres noies hem entrat a la casa d’un camperol de Bardala i conversem amb les dones –la mare i les dues filles–, mentre els nois són fora, amb el pare i uns amics. Ens espavilem amb la mica d’àrab que recordo i les nocions d’anglès de la Reef. Aconseguim entendre que la mare va haver de deixar casa seva vora el mar el 1967 i que des de llavors l’enyora. Tot d’una, la filla petita s’escapoleix de la saleta i torna amb un ram de sàlvia acabat de collir al jardí. En diuen mirameya i és especialment olorosa. Ens endurem, doncs, un trosset de Palestina cap a casa.